Cistellets amb melmelada dolça de carbassó i pernil salat

Això és un no parar. Després que ahir us expliqués com vaig aprofitar un dels carbassons que ens van regalar de l'hort farcint-ne una quiche, avui us parlo de l'altre, el que va patir una transformació per a convertir-se en... melmelada! Dolça, dolça... Fer melmelades no és difícil, només entretingut. I us aguanta gairebé un any al rebost. Què més volem! Els carbassons creixen molt depressa, quan n'és el temps. Els qui n'hagueu cultivat ja ho sabeu segur. Sembla que els donin vitamines cada dia, perquè creixen d'un dia per l'altra una barbaritat. Per això cal estar alerta. Una solució per aprofitar-los és fer-ne crema, però és que al final ja n'estem tips, de la crema de carbassó. I per això els podem conservar.

Ingredients:

1 carbassó

4 c. de sucre

El suc de 1/2 llimona

*** Si ho voleu fer com a conserva salada, eviteu afegir-hi el sucre i només hi poseu un pessic de sal, un raig d'oli i el suc del a 1/2 llimona

Comencem rentant, trossejant i  coent el carbassó en una olla de parets altes. Deixem que suï una estona, uns 15 minuts. Després, ho traiem del foc i triturem el carbassó amb la batedora, sense treure'l de l'olla. El tornem a posar al foc i continuem coent, afegint-hi el sucre (unes 4 cullerades soperes per carbassó) i el suc de mitja llimona. Ho anem remenant, a foc baix, durant una hora i mitja ben bona. El carbassó té molta aigua i per això la conserva ha de ser  llarga, perquè s'evapori el líquid.

Un cop agafi textura de melmelada, la fiquem en un pot prèviament esterilitzat (bullit en aigua 15 minuts). Tornem a posar el pot al foc, al bany maria i amb el tap obert del pot, perquè faci el buit i acabi d'evaporar l'aigua. Tapem, ho etiquetem i guardem al rebost (és important que sigui fosc, sec i amb temperatura estable).

I ara... algunes idees per a servir i tastar la melmelada:

Ingredients:

Cistellets de massa quebrada (comprats o fets a casa)

Melmelada dolça de carbassó

Pernil salat

Ara només cal muntar la tapeta. El que més m'agrada és el contrast de la melmelada (dolça) amb el pernil (salat). Bon profit!

Amb aquesta recepta participo al repte d'agost de la Sandra i el Xavi d'Els fogons del a bordeta i la Marina de Xocolata desfeta.

 

Bon cap de setmana a tothom!

Quiche de carbassó de l'hort i sobrassada

Les coses, quan es fan per amor, acostumen a sortir bé. I a la cuina això també passa. Quan cuines per algú sembla que t'atreveixes a fer coses que, potser per a tu, no faries. Aquest és el cas d'aquesta quiche d'avui. Mira que m'agraden, les quiche! Però, és clar, una quiche (si no és miniquiche) sempre surt grossa. I només en demano als restaurants on, allà sí, te'n poden servir només una porció.

El menjar que es comparteix sempre acaba essent més bo perquè, d'alguna manera, deixa de ser teu. I en el cas de la quiche que us proposo hi ha una alegria afegida. Els carbassons són d'un hort molt proper, acabats de collir. Grossos i ferms com són ara, una delícia. I regalats! I el formatge, tot i que comprat, és d'una parada d'aliments artesans que feia goig diumenge passat. Bé, doncs anem al gra:

Ingredients:

1 carbassó mitjà

8 talls de sobrassada

1 got de llet sencera

50 g de formatge d'ovella curat

3 ous

Formatge ratllat tipus mozzarela

1 làmina circular de massa crua per a fer pastissos

oli i sal

Alguns dels ingredients utilitzats per a la quiche

El que farem primer primer serà estendre la massa crua en una safata circular per anar al forn, la punxarem amb una forquilla, la cobrirem amb el mateix paper sulfuritzat i hi tirarem cigronets secs per sobre. Això ho fem perquè durant la cocció no se'ns infli gaire. La tindrem al forn a 180 ºC durant uns 15-20 minuts.

Mentrestant, tallarem el carbassó a rodelles i el posarem uns tres minuts amb oli al microones perquè s'estovi. També prepararem la crema de la quiche amb el got de llet, els tres ous, el formatge curat d'ovella i una mica de sal. Ho triturarem amb la batedora i ho reservarem.

Quan tinguem la massa semi cuita i la resta d'ingredients a punt començarem a fer capes. Al fons, una capa de carbassó. A sobre, les làmines de sobrassada, una altra capa de carbassó, una altra de sobrassada. Fins arriabar gairebé a dalt de tot de l'alçada de la massa.

Quan tinguem les capes fetes hi aboquem la crema (llet, ous, formatge) i ho culminem amb el formatge ratllat. El següent pas és el més fàcil. Introduir la quiche dins el forn durant uns 30-40 minuts, en funció del forn.

Per a comprovar si ja és cuita podem punxar el centre amb un escuradents. Si surt sec és que la quiche ja és cuita!

I ja podem fer LES porcions. Hem quedat que era per a compartir, oi? ;-)

Apunt

Alguns de vosaltres ja fa dies que em comenteu que, en intentar obrir el meu blog, us apareix un avís de malware o possible virus. Alguns també m'heu dit que us apareixia que l'enllaç infectat era panes creativos. Bé, doncs avui, finalment i després d'enviar diversos correus a google, diria que ja ho tinc solucionat. I ha estat gràcies a una fantàstica blocaire, la Joaquina de La Cocina de los inventos, a qui he d'agraïr moltíssim l'avís, la paciència i la solució que m'ha donat. Gràcies amiga!!! I a tots els qui també m'heu avisat, gràcies! Malgrat tot, si encara us apareixen coses estranyes en obrir el Tapa't de tapes us agraïré que m'ho digueu!

Bon dia!

Lluç amb salsa de llimona i tàperes

Us proposo un llucet! Potser és un lluç que, preparat d'aquesta manera, em recorda que l'estiu ja comença a acomiadar-se. Sí, encara fa calor, però sembla que en els propers dies les temperatures comencen a baixar. Ja hem començat a notar que els dies s'escurcen i això m'anima, altra vegada, a recuperar els menjars de cassola. Malgrat tot, el lluç que avui us proposo és ben fresquet. La llimona no el fa gens pesat ni indigest. Som-hi?

Ingredients (per a dues persones):

2 peces de lluç

1 llimona

2 c. de tàperes en vinagre

1 got de brou de peix

2 cebes tendres

2 grans d'all

1 got de farina d'arròs

pebre blanc

sal i oli

Comencem tallant la ceba a la brunoise i la sofregim en una cassola amb una mica d'oli i sal. Incorporem també els alls, laminats i pelats. Quan ja tenim la ceba i els alls ben rossets els retirem. A la mateixa cassola marquem el peix, prèviament enfarinat amb la farina d'arròs. Deixem que el fregit faci la crosta a les peces de peix i també les retirem. Després, encara a la mateixa cassola, afegim de nou la ceba, també les tàperes, el suc de la llimona, el brou de peix i els alls. Ho deixem coure una estona, perquè comenci a reduïr. Després, hi afegim els dos talls de lluç, que ja teníem enrossits però que encara són crus per dins. A mitja cocció tombem el lluç i el seguim coent. Deixem que faci xup-xup durant 25 minuts, a foc lent, afegint una mica d'aigua si veiem que el foc se'ns beu el suc en excés. Quan ja ho tenim gairebé llest, ho rectifiquem de sal i pebre blanc i parem el foc.

Ho deixem reposar mitja hora abans de servir, ja que d'aquesta manera se'ns barrejaran més bé tots els ingredients. Uns cinc minuts abans, encenem els fogons i servim. Ho podem presentar amb una branca de julivert o acompanyat d'un bol d'arròs, que amb la peça de lluç trobo que hi queda la mar de bé. Bon profit!

I si preferiu una altra recepta, aquí us deixo la Cassoleta de lluç amb patates amb pell!

Batut de móres... ara que n'és el temps!

  

Diumenge passat, després d'un dinar de Festa Major, tornàvem cap a casa amb els núvols de tempesta a la finestra, amenaçadors, que finalment no van regar aquest territori que tant ho reclama. Com deia, per la finestra del cotxe, vam  topar-nos gairebé de morros amb el munt d'esbarzers que, ara i durant les primeres setmanes de setembre, estan carregats de móres ja madures. A casa tenim costum de fer-ne melmelada, ja recordo veure ma mare als fogons, amb aquella olor de móres caramelitzades, intensa, inoblidable. Però, a més, com que sempre n'hi ha moltíssimes i n'acostumem a collir a grapats, algunes de les que haguem recol·lectat les podem guardar per a fer-ne batut. Una beguda que us animo a fer ja que, tant de gust com de color, sorprèn i força! Som-hi!

Ingredients (2 persones):

100 g de móres

2 gots de llet

1 c. de sucre (opcional, depèn de si les agafeu molt madures o no)

El primer que farem serà, evidentment, anar a buscar-les. No us deixeu la bossa o el sac, ja que les móres taquen de seguida les mans i són molt sensibles a l'escalfor. Les fotografies estan fetes amb mòbil i, ja em disculpareu, per això no són prou esplèndides. La veritat és que, vistos en directe, els esbarzers feien goig, tan carregats...

Esbarzers a Castellterçol

Ens anem apropant al fruit, entre les branques que punxen i que ens han esgarrinxat una mica... Al fons, els núvols amenaçadors...

Algunes móres encara han de madurar. Millor! Així en tindrem per força dies... he he.

Quan arribem a casa triem les que volem fer servir pel batut, procurant escollir les més madures (les que porten més fructosa). I la resta, les guardem a la nevera sense rentarr. Si ho féssim, l'aigua ens les marciria i ens durarien molt poc. Hem de tenir en compte que les móres són de consum ràpid, els sucres que porten les fan fermentar aviat. En el nostre cas, en vam fer melmelada, que ja sortirà en alguna altra publicació del tapes...

Doncs bé, seguim amb el batut. Triturem les móres amb la llet en un bol, amb l'ajut d'una batedora. Ho triturem uns 3-4 minuts, fins que les móres quedin ben triturades. Prèviament, n'haurem tastat un parell de senceres, per saber si són prou dolces i cal, o no, afegir sucre. Un cop triturades, les passem per un colador xinès. Tota la pellofa ens quedarà al colador, mentre que en el bol ens hi quedarà el batut, ja ho veureu, d'un color lila intens i com de vellut.

El batut es pot servir en copa, en un bol o amb el  que us vingui més de gust

Procureu posar-lo un parell d'hora a la nevera abans de consumir-lo. Guanya molt! Això sí, no us passeu i el tingueu més d'un dia. Com he dit abans, la móra fermenta i l'endemà ja no el trobarieu bo. Vaja, que és un batut de... FER I MENJAR!

Espero que us agradi i que us animeu a fer-lo!

Tulipes amb beixamel lleugera d'albergínia

Aquest d'avui és un entrant fred que, sense atipar massa, ens pot servir com a tapeta abans de començar un bon dinar. Es tracta d'una proposta que no comporta ni massa ni massa poc temps de preparació, i que pot conservar-se ben bé fins a tres dies a la nevera. Què necessitem?

Ingredients:

100 g de pasta de tulipes

1 albergínia escalivada

1 got de llet sencera

1 c. de farina

2 c. de mantega pomada

1 pessic de sal

1 rajolí d'oli

Pebre negre i anet

El que farem primer serà bullir la pasta durant 8 minuts i escalivar l'albergínia al forn. A continuació, refredarem la pasta amb aigua freda, l'escorrarem i la deixarem reposar en un plat pla, mirant que cada tulipa quedi separada de l'altra, perquè no se'ns enganxi. Seguirem la recepta pelant l'albergínia, trossejant-la i triturant-la amb la tourmix, amb un xic d'oli i sal. Veureu com de seguida s'emblanqueix.

Després, prepararem la beixamel lleugera d'albergínia. En una paella posarem la mantega i, quan comenci a desfer-se, afegirem una cullerada de farina. Remenarem sense parar i anirem afegint, a poc a poc, la llet. Començarem a veure com s'espesseix. Aleshores també hi incorporarem l'albergínia que hem triturat abans. Continuarem remenant fins que tot quedi ben homogeni. Recrificarem de sal i pebre i pararem el foc.

L'últim pas serà farcir les tulipes. N'agafem una de cada color i, amb l'ajut d'una cullera petita, les anem farcint amb la beixamel. Per últim, hi empolsinem una mica d'anet sec. I llestos!

Més content que un GÍNJOL

‘Més content que un gínjol’ és una expressió que, en terres catalanes, gairebé tothom ha fet servir alguna vegada. La coneixeu, oi que sí? Però... sabem què és un gínjol? Reconec tenir debilitat per tot el que es refereix a la botànica, i per la natura en general. Les plantes silvestres m’agraden força, sobretot, explorar les espècies encara desconegudes. Fins fa uns anys no m'havia plantejat el que era un gínjol. I ara que ja ho sé més bé...

M’he recordat que arriba el temps del... gínjol! El podreu trobar al mes de setembre, ja madur. Avui l’explico aquí perquè sí, ho heu endevinat, és un fruit, similar a la pruna d’aspecte però més proper a la poma, de gust, tot i que un xic més aspre (segons el meu paladar, és clar). El que no he aconseguit trobar és la relació del gínjol amb la frase 'Més content que un gínjol'. Potser m'hi podreu ajudar???

Però abans de res, comencem per parlar de l’arbre, el ginjoler.

El ginjoler

EL GINJOLER (Ziziphus zizyphus) és un arbre original de la Xina, o potser del nord d’Àfrica, o de la Índia, això depèn de les fonts d’on bevem per a buscar la informació. En tot cas, el ginjoler és conegut des de fa mil·lennis i, a més dels fruits, les arrels també es fan servir en remeis contra la febre i per a fer instruments com la gralla! (això últim m’ha fet força gràcia).I per cert, el ginjoler en castellà es diu azufaifo, un nom ben diferent, oi?

Gínjol verd

El GÍNJOL: El fruit del ginjoler és el gínjol, una fruiteta petita, comestible i amb un sol pinyol. Els gínjols són rics en sucres i contenen una important quantitat de vitamina C. Són apreciats pel seu valor nutritiu com a fruita, natural o assecada. La manera de fer preparacions culinàries amb gínjols és similar a les que es fan amb la poma i també les prunes.

Gínjol fresc i madur

HISTÒRIA DEL GÍNJOL: El gínjol és un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, que ja va ser mencionat per Herodot. El gínjol va ser el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regió de l’Emília-Romanya es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna. Segons Plini, ^]els gínjols eren molt apreciats com a laxant.

A CASA NOSTRA: Tot i que actualment s’ha perdut el costum de consumir-la arreu, encara es mengen  gínjols a la tardor al Baix Ebre i al Montsià, a molts llocs rurals del País Valencià i a la regió de Múrcia. Al Mediterrani, els gínjols també es mengen al Líban, Egipte, Tunísia, Grècia i a Itàlia.

Gínjol sec

PREPARACIONS CULINÀRIES: Amb el gínjol es pot preparar l'allioli de gínjol, molt adient per acompanyar verdures bullides. Al Veneto, els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole. El gínjol també s'ha utilitzat com a expectorant i com a remei contra afeccions respiratòries, de la gola, faringitis, etc. Les arrels del ginjoler s'han utilitzat contra la febre.

Doncs apa, ara que ja en sabem una mica més... a buscar gínjols aquest mes de setembre! De passada, fem una passejada pels boscos tan bonics que tenim ben a prop. I... més contents que un gínjol!!!

Aquesta informació que heu llegit avui ha estat completada amb:

Wikipèdia

Blog Centpeus

Melmelada de llimona amb vainilla

Aquesta d'avui és una melmelada fresqueta, amb una acidesa amorosida per la vainilla, i endolcida amb sucre. Per a fer-la només cal que tingueu una mica de temps i ganes de posar-vos al foc 'patint' una mica de calor... he he. Aquí ho tenim:

Ingredients:

3-4 llimones

Sucre (la meitat del pes de les llimones)

1 c. de cafè de vainilla natural en pols Sitael

Un cop tenim les llimones a punt, les tallem a quarts, els traiem els pinyols que hi pugui haver a l'interior (si se n'escapa algun no passa res) i triturem les llimones amb pell inclosa amb el vas americà o una picadora.

A continuació, pesem el purè de llimona i comptem la meitat del seu pes de sucre. Ho posem tot dins d'una cassola i comencem a coure a foc lent i sense parar de remenar. Mentrestant, també posem una altra olla a bullir amb aigua, on introduïrem els pots de vidre que volem esterilitzar (15 minuts bullint dins l'olla). Seguidament, tornem a la confitura de llimona i també hi afegim una cullereta de cafè de vainilla natural (que podem trobar en pols)o bé el contingut d'una baina. No us recomano fer servir la vainillina ja que aquesta modifica el gust i endolceix en excés.

Retirem els pots de l'aigua amb l'ajuda d'unes pinces i els deixem assecar en un paper absorvent, del revés. Continuem remenant la melmelada. En total, s'haurà cuit durant uns 3/4 d'hora. I després, quan ja el sucre hagi gelificat, apaguem el foc i l'introduïm dins els pots. Després, tapem i tornem a posar els pots dins aigua bullint de nou, durant 10 minuts, perquè es faci el buit. O bé la consumim un cop sigui freda. La conserva ben tapada ens pot aguantar fins a un any ben bo.

La verdura no és avorrida

Menjar verdura no és avorrit. Però nosaltres sí que estem avorrits de sentir-ho, oi? Doncs d'allò que diuen que una imatge val més que mil paraules, aquí en teniu un exemple. La recepta no té cap mena de complicació. Tot i que pot ser un entrant gustós per obrir la gana. Simplement, us cal és bullir mongetes tendres (o fesoletes, com en diem a Palamós) i la ceba. O bé fer-les al vapor (mongeta i ceba desfullada), com en aquest cas, ja que mantenen aleshores un punt cruixent interessant. A continuació, deixeu refredar la verdura una bona estona. Fins i tot, podeu guardar-la a la nevera. I en el moment de servir, agafeu una llauna de musclos en escabetx i els repartiu pel damunt. Hi afegiu una mica de la salseta, que té gust mariner, i.. llestos! Fàcil i ben fresqueta, per aquests dies d'intensa calor.

I per acompanyar aquestes mongetes fresques avui també us proposo una cançó. És un tema infantil, sí, però des que la vaig sentir per primer cop vaig pensar que té una lletra que val la pena. Als nens els encanta... i als grans també! Bon dimecres a tothom.

Clica aquí: ''Els fesolets màgics' (Les Tres Bessones)

Tapes sobre rodes (Navarra - Pays basque français)

La primera part de les meves vacances l'he passat enguany a Navarra, un territori de paisatges extraordinaris, gent meravellosa i menjars exquisits. Com a bona part del nord d'Espanya, les tapes són una delícia i n'hi ha per donar i vendre. Tot i que el nostre repte principal era recórrer aquesta gran comunitat i part de França en BTT, pujant i baixant muntanyes i endinsant-nos en boscos de fades i pobles inconscients al pas del temps, no podia deixar perdre'm l'oportunitat d'omplir altre cop els dipòsits (estomacals, em refereixo) amb els plats que trobem a la zona. Aquí us mostro un resum de la gran aventura, del total de 440 km recorreguts.

Punt de partida: Isaba. Primera font del camí. Seguim cap a Uztárroz, Ezcároz, Roncal, passem per Otxagavía, Aribe, Roncesvalles i fem la primera etapa fins a Burguete.

Pel camí, creuem la Selva de Irati, un parc natural impressionant...

Selva de Irati

Baixant per aquells boscos el temps s'atura...

El primer sopar, una 'trucha a la Navarra'

El GR. El seguim a estones. Passem per Elizondo i Etxalar... ens encaminem cap als Montes Vascos.

Passant prèviament per Hendaye (França), ja hem abandonat Navarra per anar a parar  a Hondarribia.

Bars i restaurant a vessar de gent. Tothom fent vins i cerveses a la fresca. Qualsevol lloc és bo per a les tapes a peu dret.

Fa gràcia veure les cases pintades de coloraines i amb tota mena de banderes penjades al balcó...

I ara sí, ja tenim una gana... ens n'anem de tapes!

Seitons en vinagre i verdures

Bacallà a la llauna amb pebrots

Truita de patates

Farcellet de botifarra negra

Pernil ibèric

Les postres resulten sorprenents. Un formatge similar al mató, però de gust potent i salat, que em va recordar una mica l'strachinni italià, acompanyat d'uns terrosssos de sucre roig i una melmelada de gerds.

Pastís de préssec. Uix!1 Em vaig oblidar fer-ne la foto abans de començar a menjar-me'l. Era molt bo... ;-)

Seguim la ruta per paratges verds i frondosos. Som a França i recorrem una regió molt verge, després d'haver deixat enrere Saint-Jean-de-Luz, Saint Pée, Ezpeleta, Cambo-les-Bains i Ainhoa. Ens n'anem cap a Saint Etienne de Baigori i amb un destí final a Saint Jean-Pied-de-Port.

En aquesta regió francesa tenen molta tirada al que ells anomenen 'jambon serrano'. Em sembla que he menjat més pernil salat a França durant una setmana que en tot l'any a Catalunya! I el formatge, inevitable en una cuina francesa...

El formatge típic d'aquesta regió francesa és el Brevis.

Pugem i baixem alguns ports. El retorn a Isaba ja s'acosta. Ens acompanya una boira espessa... gairebé màgica.

Els cavalls que cavalquen lliures són els únics amics que trobem pel camí...

Uns cards, solitaris dalt del cim, ens saluden abans de l'última baixada. S'acaba el viatge...

FI