Panets amb pernil dolç i formatge

Els que us presento avui són uns panets que vaig veure no fa pas massa al blog Coses de llàbiro. De seguida vaig quedar-me enganxada a la fotografia, preciosa, d'uns panets que no havia fet mai i que em semblaven força fàcils de fer. Aprofitant que enguany el meu aniversari va caure en dimecres i, per tant, dia que vaig compartir amb els companys de feina, vaig portar una mica d'esmorzar per a tots, que ja és habitual que al lloc on treballo qui fa anys porti esmorzar, si s'escau. Vaig reformular la recepta per a fer-la més al gust d'una servidora i en va sortir això:

Ingredients: 

340 g de farina de força

15 g de llevat de forner

5 g de sal

1 ou

50 g de sucre morè

40 g de mantega

90 ml de llet

90 ml d'aigua

Pernil dolç i formatge (per farcir)

Oli d'oliva, per untar el pa

D'entrada, barregeu tots els ingredients excepte la llet i l'aigua. 

Quan ja ho teniu força ben barrejat afegiu-hi la llet i l'aigua barrejades i un xic escalfades al microones, per accelerar la fermentació. Torneu a amassar amb les mans o amb una espàtula.

I quan ja ho tingueu ben amassat ho deixeu reposar en un bol, tapant la massa amb un drap humit. Ho deixeu fermentar fins ben bé una hora.

Passat aquest temps, la massa haurà doblat el volum. Torneu a agafar la massa i la torneu a pastar durant uns 15 mijnuts, aproximadament, enfarinant la fusta amb farina crua, perquè no se'ns enganxi.

Ara serà el moment de partir-la per la meitat i de tornar-la a partir en petites porcions (les futures boles que es convertiran en panets).

Preescalfem el forn 10 minuts abans d'enfornar, a 200 ºC. Els coem a aquesta temperatura. 

Els deixem coure fins que els veiem torradets. Uns 20 minuts, aproximadament.

Els traiem del forn i els deixem refredar sobre el marbre, a temperatura ambient.

I, finalment, els tallem per la meitat amb un ganivet del pa, els untem amb oli d'oliva i els farcim del que volguem. En aquest cas, vaig escollir el pernil dolç i el formatge, perquè com que eren per compartir, vaig pensar que eren dos ingredients que agraden a tothom. Però podeu fer-los més originals, si voleu!

Can Kenji, tapes japoneses a Barcelona

Can Kenji. Aquest és el restaurant on el Manel em va portar a sopar el dia de l'aniversari, després d'una sessió compartida al  teatre amb Pere Arquillué, que torna a pujar a l'escenari amb  'Primer amor' al Villarroel. No parlaré de l'obra sinó del restaurant, que encara no haviem visitat mai però que segurament tornarem a trepitjar. Els qui sou de Barcelona ja deveu conèixer però pels qui encara no n'han sentit a parlar, en faig cinc cèntims. D'entrada, i abans d'entrar en matèria, voldria apuntar que el local em va agradar molt. L'ambient és acollidor, ni massa 'finolis' ni xaix, ni sofisticat ni "cutre". És ple de grups d'amics que conversen, que somriuen, que fan broma..., el bon rotllo se t'encomana de seguida. La llum, la justa, que a mi no m'agraden aquells llocs que quasi enlluernen, sinó que prefereixo molt més la llum indirecte. Es pot menjar a taula o bé a la mateixa barra de bar, que té vista oberta a la cuina.

(Foto extreta del  web de Can Kenji, amb llum de dia)

(Foto del dia que hi vam anar nosaltres)

(Foto de la cuina, oberta a la vista del client)

(Més fotos fetes des de la taula on vam seure)

Kenji Ueno, el xef

L’any 2003 provinent de Kyoto, la seva ciutat natal, el Kenji Ueno aterra a Barcelona atret pels referents culinaris catalans del moment. Acabat d’arribar entra a treballar amb Satoru Miyano i, del seu pas pel desaparegut restaurant amb el mateix nom, que fusionava la gastronomia japonesa, francesa i mediterrània, s’endinsa en el concepte de la cuina creativa d’autor.

Desprès d’aquest contacte inicial, el Kenji continua aprofundint en la seva experiència en diverses cuines de restaurants japonesos de referència a la ciutat. L’any 2006 funda l’empresa Izakaya Catering juntament amb la seva dona, la Neus Busquets, on comença a portar a terme la seva particular visió de la cuina japonesa.

És a partir d’aquest moment quan en el seu cap es comença a coure la idea de buscar el seu propi espai, un lloc on poder plasmar les seves experiències a la cuina i la seva proposta de com ha de ser un restaurant.

L’any 2010 s’inaugura Can Kenji, un restaurant inspirat en les tavernes tradicionals japoneses, les Izakayes. La manera de menjar en una Izayaka consisteix en demanar diferents plats per compartir entre els comensals.

(Extracte  del web de Can Kenji)

La cuina

Així doncs, aquesta Izayaka  d’estil culinari tradicional japonès influenciada per la cuina d’autor, per la fusió gastronòmica i deliciosament condicionada per els productes de consum local i de temporada. S’hi poden menjar plats tradicionals que rarament formen part de les cartes d’altres restaurants japonesos a occident i també reinterpretacions de plats més convencionals, de les gastronomies japonesa i mediterrània.

El restaurant és petit i tranquil. Es diria que algú ha decidit ralentitzar el temps per a poder gaudir de l’estada sense presses, on l’ordre en què es demanen i es consumeixen els plats deixen de tenir importància i, on l’experiència de menjar, es converteix en una original desgustació de tapes que no ens deixarà indiferent.

(Extracte del web Can Kenji)

La Carta

L'oferta de tapes és molt gran i variada. Hi podreu trobar tapes de peix cru, però també molts plats amb carn o peix cuit, per qui ho prefereixi. També hi ha des de sopes, fins a broquetes, passant per peix marinat, els onigiris, els makis, sashimis i suhis i altres plats amb pasta udon o arròs. En fi... no us ho acabareu pas en un sol dia, així que s'hi haurà de tornar!

Aquests són els plats que vam escollir nosaltres. No ens en vam arrepentir! Disculpeu la qualitat de les fotos, fetes amb mòbil i poca llum...

La nostra tria

Tataki de tonyina amb guacamole

Onigiri de risotto de porcini (sureny) a la planxa

Mandonguilles de xiitake i llagostins arrebossats

Verat marinat en salsa de soja i sake dolç a la planxa

Nigiri variats

i de postres...

Dorayaki d'azuki (creppe japonesa amb purè dolç de mongeta vermella)

I per beure...

Un fantàstic Jasp i Negre D.O. Montsant (que per cert, vam buidar fins l'última gota)

Si teniu ganes d'anar de tapes i alhora esteu tips de les més habituals, també delicioses, d'estil basc, no deixeu d'anar al Can Kenji. Nosaltres ja ho hem fet i no serà l'últim cop!

CAN KENJI

C/ Rosselló, 325

Tel. 93 476 18 23

www.cankenji.com

P.D. I gràcies, Manelic. Malgrat aquell dimecres plujós vaig oblidar-me de totes les preocupacions per una estona i vaig gaudir, un cop més, d'una bona cuina al teu costat... 

Arròs integral amb cigrons, verdures i pop

Avui m'afegeixo a la proposta dels companys Anar de tapes, que aquest mes de maig ens repten amb una proposta feta amb arròs. 

Aquesta recepta la vaig fer un dia que teníem la nevera força plena de verdures. Havia cuit mig quilo de cigró menut el dia abans (el cigró menut és un llegum molt valorat en terres vallesanes, on es cultiva amb DOP). Em disposava a fer-me el tupper pel dinar de l'endemà i, com que a mi també m'agrada molt l'arròs integral, sobretot saltejat amb verdures o fet a la cassola, vaig optar per aquesta segona opció, la de la cassola. Abans, però, vaig passar pel mercat a comprar mig pop, ja cuit en aquest cas, per acompanyar tot aquest munt de nutrients que ja tenia a punt: vitamines, minerals, fibra, proteïna... en fi, un bocí d'energia al plat! A la carmanyola, en el meu cas... he he he.

Ingredients:

Arròs integral

Cigró menut (ja cuit)

Col

pastanaga

ceba

Pebrot vermell i verd

brou de verdures

1 c. de pebre vermell de la VERA

Pop

Comencem a preparar la recepta posant l'arròs integral a bullir, a part. Hem de tenir en compta que l'arròs integral és més llarg de coure que el blanc. Però, en aquesta recepta, només el courem 15 minuts sol, ja que després l'incorporarem a la cassola per acabar-lo de coure. Seguim amb la preparació tallant totes les verdures a la brunesa, procurant tallar-les amb el mateix gruix. Ho posem a sofregir amb oli en una cassola de ferro colat, que no se'ns enganxarà i repartirà bé l'escalfor. 

Quan ja estiguin una mica sofregides, hi afegim els cigrons ja cuits.

I després d'haver-ho remenat una mica, també hi afegim el brou vegetal.

Ara és el moment de posar-hi, també, l'arròs integral mig cuit que teníem bullint a part, i que s'acabarà de coure a la cassola.

Ho deixem fer xup xup durant uns 15-20 minuts, afegint aigua si veiem que se'ns veu el suc. I, finalment, també hi fiquem el pop, tallat a rodanxes.

Vaig pensar que seria una bona idea afegir-hi una mica de pebre vermell de la Vera, perquè el plat ens recordés un xic el pop a feira que tant ens agrada a casa. I ho va ser, perquè fa un suc amb gust intens, gairebé de torrat, i acompanya molt bé el pop i le verdures.

Un cop tirat el pebre, ho deixarem coure només un parell de minuts més, apagarem el foc i ja el tindrem a punt per servir o... per posar-lo al tupper! És un plat ideal per emportar-nos a la feina, perquè no es fa malvé i queda bé reescalfat amb un cop de microones. També ho podeu servir com a tapa, per començar l'àpat, i en petits platets. Ho acabem decorant amb un parell de rodanxes de pop escalfades i sense cassola. Aquesta, doncs, és la meva mossegada del mes de maig! Espero que us agradi!

Em sembla que no podieu deixar comentaris...

 Espero haver-ho arreglat! Gràcies per avisar-me, Ana i Nani!

Coca de sèmola amb pesto, espàrrecs verds, pernil salat i formatge de búfala

Si teniu ganes de fer un sopar informal, però sense renunciar al bon gust i als productes de qualitat, us recomano aquesta coca, feta amb base de farina i sèmola, que espero que no us decebi. La idea d'incorporar la sèmola a la massa ajuda a l'aprimament. Amb una farina crua, la massa és més elàstica. De manera que quan l'estirem amb el corró se'ns arronsa de seguida i l'hem de tornar a estirar. I seguint una teoria no contrastada, però sí que treta de l'experiència personal, vaig arribar a la conclusió que la sèmola, essent una farina ja cuita i que està dividida en petits grànuls, s'incorporaria perfectament a la massa crua sense contraure-la. Això ens permetria que la massa no s'arronsi.

La relació entre la ceràmica i la sèmola: Aclareixo aquesta "teoria" que us he comentat. Quan fem una peça de ceràmica (que hagi fet ceràmica ho sabrà), el fang s'arronsa quan s'asseca, ja que perd l'aigua. En canvi, si treballem amb la xamota això no passa. La xamota és un material granular obtingutde la polvorització dels les pedres refractàries o un altre producte ceràmic cuit. Afegint xamota a l’argila aquest redueix la contracció i evita la formació d’esquerdes durant la cocció.

Bé, després de la introducció, us explico la recepta:

Ingredients:

150 g de farina

50 g de sèmola

10 g de llevat de forner

1 pessic de sal

Aigua tèbia

1 formatge de búfala

pinyons, parmesà, oli i alfàbrega fresca (pel pesto, sense all)

Pernil salat

espàrrecs verds

Alfàbrega de l'hortet urbà

Comcencem la coca preparant la massa. Pastem bé la farina, l'aigua tèbia, el llevat, la sèmola i el pessic de sal. I ho deixem reposar durant una hora amb un drap humit que tapi la massa.

Passat aquest temps, estirem la coca amb l'ajut d'un corró. Ja veureu que no se us arronsa (per allò que he dit de la sèmola). La punxem amb una forquilla.

Preparem el pesto triturant els pinyons, l'alfàbrega, el parmesà i l'oli (em vaig descuidar l'all, però l'hi podeu posar per fer un pesto autèntic).

Ara, comencem a posar els ingredients a la massa. Primer, la mozzarella de búfala i el pernil. 

Després, els espàrrecs de marge en forma de reixa. 

I, finalment, ho regueu amb el pesto.

Poseu la coca al forn, prèviament escalfat, a 180 ºC durant uns 25 minuts. I ja tindreu la coca a punt! Ho podeu tornar a regar amb una mica més de salsa pesto crua, un cop la coca surt del forn. Nosaltres ho vam fer i reforça el gust! Bon profit!